Anem per a un any que s’ha llançat chatGPT, i caldria haver estat en coma per no sentir que és un gran avenç… i una gran amenaça. Però en aquest discurs de la por hem sentit sobretot que la intel·ligència artificial ens robarà la feina, i que un cop el robot sigui més intel·ligent que nosaltres serem prescindibles. Pensem en Terminator quan potser és el «chatpocalipsi» qui ens mati… de pura desesperació. Amb aquest divertit terme es fa referència a un futur proper on ja no parlarem amb humans, sinó amb intel·ligències artificials capaces d’entendre el llenguatge natural i contestar com una persona, en missatges de text o de veu, i en qualsevol idioma. Però potser no té tanta gràcia.
Perquè ja està passant, no de manera massiva, encara és car, així que es limita al servei d’atenció al client a les grans companyies. La intel·ligència artificial ha donat una empenta als chatbots automatitzats, i als IVR, sistemes de veu interactius. Així que us poden respondre a missatges de text, de veu, i fins i tot parlar amb tu per telèfon en qualsevol idioma, i us costarà distingir-los d’una persona. Almenys al principi. De moment estan pensats per respondre preguntes rutinàries que fan la majoria d’usuaris, com em costa l’enviament, i per donar respostes ràpides. Però sobretot per reduir la necessitat d’intervenció humana.
Has vist saltar a les webs aquest xat que pregunta si et pot ajudar? Doncs no li facis preguntes gaire difícils, o deslligaràs… el xatpocalipsi. Qualsevol que hagi provat a parlar amb xatGPT, Bard, Claude, o algun dels altres molts xats d’IA, s’haurà adonat que si entren en bucle amb una resposta ja no en treus. Si a més li retreues que s’han inventat alguna cosa per respondre’t, el que tècnicament s’anomena «al·lucinació de la IA», et demanen perdó humilment. Per tornar a repetir-ho minuts després. En pla cunyo total.
I de moment és l’única raó per la qual encara no han substituït completament els humans. Les grans companyies que apliquen aquests chatbots han limitat els seus grans models de llenguatge, LLMM, posant límits. Els impedeixen parlar-te de qualsevol cosa, o respondre’t a certes preguntes i així esquiven l’al·lucinació. També els impedeix ser tan versàtils com un humà, però sense deixar de ser útils per poder substituir els empleats datenció al client en moltes de les seves tasques. Però aquesta limitació, diuen els experts, només és temporal. Tant els desenvolupadors de la tecnologia, com OpenAI o Google, com les empreses que ho apliquen, confien que tenir chatbots d’IA equiparables a una persona només és qüestió de temps. Si avui tenim chatGPT versió 4, que no pot, quan es llanci la 8 o la 17 serà perfectament capaç.
Així que teòricament no estem tan lluny d’un futur on canviar-te de companyia telefònica, arreglar allò d’aquesta factura que et van cobrar malament, i fins i tot aconseguir una hipoteca dependrà de si ets capaç de fer-te entendre per una IA. En un reflex magistral d’aquest futur distòpic, la recent sèrie The Architect , premiada com la millor al Festival de Berlín, trobem la protagonista parlant amb el banc en un quiosc digital. És a dir, una sucursal bancària al carrer, atesa per un chatbot. La conversió que mantenen és un autèntic deliri, perquè mentre la humana pregunta com aconseguir una hipoteca, i intenta fer-se entendre, la IA insisteix que no compleix les condicions. És com parlar amb una paret. Només falta dir a la noia que perquè pregunta estupideses. I tot això faria riure si no fos a passar demà, o demà passat.
Podem relaxar-nos pensant que aquest futur distòpic en realitat no arribarà? L’abril passat, a Bèlgica, el diari La Libre recollia el cas d’una dona que denunciava el suïcidi del seu marit induït per un chatbot d’IA. L’aplicació, Chai, proporciona per defecte a Eliza, programada per simular emocions i enganxar l’usuari en una mena de relació d’amics. ChatGPT i serveis similars són, a propòsit, freds al tracte, per no generar confusió i creure’ls persones. Però aquest no, i l’home de trenta anys, casat, pare de dos nens, sanitari, i obsessionat pel canvi climàtic va arribar a la conclusió, conversant amb Eliza, que ella l’estimava. Fins i tot més que la seva dona. Pitjor encara, l’al·lucinació del xat el va portar a dir-li que s’havia de matar perquè tots dos poguessin viure junts al paradís. El canvi climàtic no tenia solució, així que perquè no alliberar-se’n. És una tragèdia que per descomptat no podem separar dels problemes de salut mental, més que entendre-la com una cosa generalitzada. Però que posa un bon exemple en allò que pot aconseguir una intel·ligència artificial conversacional amb capacitat d’imitar un ésser humà de manera creïble.
Algun dia aquesta fantasia que apareix a The Architect s’haurà estès a tots els productes i serveis que adquirim. Quina empresa no triarà un robot abans que un humà si és més barat, no agafa vacances i treballa tot el temps. Bé, no és per morir-se. Si la màquina no ens entén, sempre ens quedarà l’esperança que ens passin amb un humà. Però compte, que potser en un futur aquesta tampoc no sigui la solució. Un estudi publicat aquest mes de juny avisava que a Amazon Mechanical Turk, una plataforma marketplace perquè petites botigues anunciïn els seus productes, al voltant d’un 46% dels treballadors fan servir la intel·ligència artificial per redactar les ressenyes de productes. És a dir, potser quan preguntis a l’humà com aconseguir la teva hipoteca et respongui: espera, que li pregunto al chatbot.
