En aquests temps de grans avenços tecnològics a la societat líquida en què vivim l’assentament del tecnofeudalisme sembla inevitable, consolidant-se com una forma de dominació invisible que transforma la llibertat en un miratge i redefineix les nostres relacions sota la lògica del control i l’extracció de dades .Aquesta forma de poder que s’exerceix gràcies a la revolució de les dades no només reorganitza l’economia digital sinó que transforma profundament la subjectivitat humana. Sota el domini dels grans monopolis tecnològics, l’individu ja no és un subjecte autònom, sinó un recurs explotat, una font inesgotable de dades. Les plataformes com Google, Amazon i Facebook no només tenen infraestructures digitals, sinó que controlen les condicions mateixes de la nostra existència online. L’usuari no produeix ni crea lliurement; participa en un sistema que el subordina i el defineix com un servent que treballa pel seu propi. sotmetiment. L’algoritme, invisible i omnipresent, es converteix en un amo silenciós, determinant què és rellevant, què té valor i què pot ser vist.
La lògica del tecnofeudalisme perverteix fins i tot el concepte de comunitat. El que abans era un espai per a la interacció i la construcció col·lectiva, avui és una presó invisible on la interacció està predeterminada per càlculs que maximitzen la rendibilitat. Aquest sistema no es basa en la coacció física, sinó en una vigilància constant que reconfigura els desitjos i els pensaments de l’individu.
L’aparent llibertat de les plataformes digitals no és res més que una il·lusió dissenyada acuradament per ocultar l’explotació inherent a la seva estructura. Byung-Chul Han ho descriu com un nou règim de dominació, un en què l’usuari no es rebel·la perquè no percep la seva servitud. El poder ja no actua des de dalt, sinó des de dins, colonitzant la psique humana.
En aquest context, l’èxode recent d’usuaris des de X (antigament Twitter) cap a plataformes com ara Bluesky representa una reacció contra el control autoritari disfressat d’innovació. Elon Musk, amb el seu model de gestió, encarna el senyor feudal contemporani, que manipula les regles del joc al seu
conveniència, imposant una lògica de mercat que redueix la interacció social a un càlcul de guanys i pèrdues. Bluesky, en contrast, intenta restaurar un espai més autèntic, on la interacció no estigui completament subordinada al benefici corporatiu. Tot i això, la pregunta roman: és possible escapar realment del tecnofeudalisme, o simplement transitem entre diferents formes de domini?
La migració cap a Bluesky no és un acte de revolució, sinó de desesperació. Els usuaris busquen una promesa de més autonomia, però el problema rau en el sistema mateix. Mentre les estructures digitals romanguin ancorades a la lògica extractiva de les dades, qualsevol plataforma està destinada a replicar, en major o menor mesura, les mateixes dinàmiques de poder. La resistència al tecnofeudalisme
no es pot limitar al canvi de plataforma; requereix un replantejament radical de la nostra relació amb la tecnologia, una redefinició de l’espai digital com a lloc de llibertat genuïna i no pas d’explotació invisible. Només aleshores podrem imaginar un futur que no estigui governat pels nous senyors de l’algorisme.
