En el llibre “Immortalitat digital” , la filòsofa Raquel Ferrández llança una advertència elegant i demolidora: no estem vivint una època de transició tecnològica, sinó una mutació ontològica. No és només que allò digital hagi colonitzat les nostres relacions, la nostra memòria o els nostres dols; és que hem entrat en una lògica on la vinculació total s’ha convertit en destinació. En diuen «omnivinculació»: una interconnexió sense fissures, sense possibilitat d’escapament, on cada gest, dada, emoció o record queda absorbit per un ecosistema que ja no és una xarxa, sinó un rusc. Un rusc sense abellots, però amb Reina: els algorismes.
Aquesta Reina no té tro sinó servidors. No dóna ordres, però optimitza la conducta. No castiga, sinó que recomana. No prohibeix, simplement et mostra el que desitjaries. Les grans plataformes tecnològiques —Google, Meta, Amazon— han assumit aquesta funció sense declarar, convertint-se en arquitectures invisibles que modelen allò que veiem, allò que sentim, allò que creiem. Tot està connectat, però res no és del tot lliure. L’autonomia individual no s’erosiona amb repressió, sinó amb eficiència. Per què triar si el sistema ja sap què vols?
Això troba un reflex gairebé literal en sèries com Upload , on la consciència pot continuar vivint després de la mort en un paradís digital amb tarifes, clàusules d’ús i publicitat incrustada. La immortalitat ja no és una promesa espiritual, sinó una subscripció. Però el més inquietant no és la idea de sobreviure, sinó de fer-ho sense cos, sense dolor, sense error. Una existència sense fissures, però també sense risc, sense sorpresa. Una simulació de la vida que ha perdut la vida.
Ferrández no es limita a criticar el present, ho emmarca en una genealogia més antiga, molt més rica. Des de la seva especialització en filosofia índia i literatura sànscrita recupera textos del segle V on ja s’abordaven, amb un altre llenguatge, els dilemes de la identitat, la memòria i la multiplicitat de mons. En relats com els del Kathāsaritsāgara o els plantejaments del Ioga Vāsiṣṭha , apareixen éssers que viuen simultàniament en diversos plans, consciències que es repliquen, realitats que coexisteixen i es transformen. Però mentre en aquelles narracions el jo era vist com una cosa fluida, mutable, fins i tot il·lusòria, en la nostra cultura digital s’intenta fixar-ho, conservar-ho, emmagatzemar-ho. Convertir-ho en propietat. A backup.
Per això l’obsessió contemporània per preservar la consciència: crear avatars a partir de les nostres dades, bots que imiten les nostres respostes, simulacres que mantinguin converses amb els vius com si no haguéssim mort. En lloc de ritualitzar la pèrdua, la posposem indefinidament. El dol es converteix en manteniment. No enterrem els morts, els actualitzem el programari. No recordem, interactuem. I en aquesta falsa continuïtat, sense fi i sense ruptura, s’esvaeix l’experiència humana de l’absència.
Black Mirror va anticipar aquesta deriva en capítols com San Junipero , on dues dones trien viure eternament en una simulació de joventut, o Be Right Back , on una vídua encarrega una rèplica de la seva parella morta basada en els seus missatges i publicacions. En tots dos casos hi ha tendresa, però també una inquietud de fons: la tecnologia no està només gestionant la memòria, està dissenyant la manera com seguim vius després de morir. La pregunta ja no és si volem viure per sempre, sinó en quina versió. Sota quines condicions. Segons quins termes de servei.
El més pertorbador és que aquest rusc digital on habitem no s’imposa per força, sinó per desig. Participem encantats, generem contingut, compartim cada fragment de la nostra vida, deleguem en assistents virtuals la gestió del temps, el desig, l’atenció. I com més ho fem, més difícil resulta desconnectar-se. La desvinculació esdevé un acte radical, fins i tot antisocial. No estar en línia ja no és un retir, és una desaparició.
Ferrández no planteja una nostàlgia pel món analògic ni un rebuig tecnòfob. La seva aposta és més subtil: proposa mirar de cara aquesta transformació per entendre les seves implicacions ontològiques, no només pràctiques. Si deixem de morir, també deixem de viure? Si una intel·ligència artificial pot anticipar tots els nostres moviments, queda alguna cosa que encara sigui nostra? Si l´amor, l´amistat, el record o el dolor es converteixen en objectes programables, què queda de l´experiència humana? Potser la clau és al cos, aquest gran absent de la immortalitat digital. Tot en aquesta lògica apunta a la seva eliminació: el cos envelleix, pateix, mor. La consciència, en canvi, es pot guardar, transferir, millorar. Però també és buida. Es converteix en interfície, en flux de dades, en avatar sense tacte. Potser el preu d’aquesta eternitat artificial és la pèrdua de l’error, la sorpresa, el tremolor. És a dir, de la vida.
