Fa temps que les grans plataformes tecnològiques tenen el control de la informació distribuint i reorganitzant la forma en què accedim al coneixement i convertint-se als nous guardians del flux informatiu. En aquests temps en què les notícies competeixen per l’atenció humana com si fossin productes en un supermercat digital, l’accés al coneixement és només una transacció mercantil més. En aquest escenari, Perplexity apareix com una alternativa a la saturació, un intent de tornar el sentit a l’experiència informativa amb el seu apartat Descobrir , un sistema de notícies curades i organitzades en nivells que permet a l’usuari triar quanta profunditat vol assolir en cada tema. A la superfície, sembla una solució elegant, una resposta a l’ansietat de la sobrecàrrega digital, però darrere d’aquesta presentació sofisticada hi ha un problema que hem vist abans: una plataforma que es col·loca entre la font i el lector, capturant el valor sense generar-ne el contingut.
Aquesta no és la primera vegada que passa. Google News ja va provocar una batalla amb els mitjans al oferir titulars i fragments sense compensació, obligant països com Austràlia a legislar per protegir els creadors de contingut. Però Perplexity va més enllà: no només organitza notícies, sinó que les reformula, les destil·la, les converteix en resums que satisfan la curiositat de l’usuari sense necessitat que visiti el mitjà original. I aquí hi ha el dilema: si ningú fa clic, si els lectors es queden al resum, els periodistes deixen de rebre ingressos, i sense ingressos, el periodisme mor. És una lògica d’ extracció, un model que recorda al que hem vist a la indústria de la música i la cultura digital en general, on el contingut s’ha convertit en una cosa que les plataformes empaqueten i distribueixen sense necessitat de pagar els qui ho creguin.
Jaron Lanier ha advertit sobre això abans. A Who Owns the Future? va plantejar que la digitalització ha generat un sistema de redistribució desigual, on el valor és absorbit per les grans plataformes sense retorn per als que generen contingut. El model de Perplexity encaixa perfectament en aquesta lògica. No cobra als usuaris per accedir a informació de qualitat, però tampoc no paga als qui la produeixen. En lloc d’això, ofereix una interfície eficient, dissenyada perquè el lector no hagi d’abandonar el seu ecosistema. És una forma de colonització digital en què la informació segueix existint, però l’enllaç amb la seva origen es debilita. Al final, allò que queda és una capa d’intermediació cada cop més sofisticada, cada cop més invisible, que converteix l’acte d’informar-se en una cosa passiva, fragmentat, reduït a la lògica del consum ràpid.
Aquest problema no és només econòmic, també és epistemològic. Maryanne Wolf ha mostrat a Reader, Menja Home com la lectura digital ha alterat la nostra manera de processar la informació. Ens hem acostumat a escanejar textos en comptes de llegir-los, a consumir fragments en comptes de desenvolupar pensament crític. Perplexity reforça aquesta tendència amb el seu sistema de nivells, donant la il·lusió de control sobre la informació quan en realitat la està prefiltrant, simplificant, modelant el coneixement en funció del que el seu algorisme considera rellevant. El risc és que acabem atrapats en un entorn d’informació intervinguda per intel·ligència artificial que ens faci creure que sabem més del que realment sabem.
L’estructura mateixa d’aquestes plataformes introdueix biaixos invisibles. Safiya Umoja Noble ha demostrat a Algorithms of Oppression com els algorismes reflecteixen prejudicis, amplifiquen desigualtats i seleccionen informació en funció de criteris que no són neutrals. Si deixem que sistemes com Perplexity decideixin quines notícies importen i com han de ser presentades, estem delegant la construcció de la realitat a una màquina que no pensa, sinó que optimitza. No és només un problema de quina informació rebem, sinó de què informació deixem de rebre, de com els matisos es dilueixen i la complexitat es converteix en una sèrie de dades preprocessades dissenyades per maximitzar l’eficiència del consum informatiu.
El periodisme ja està en crisi. Els ingressos publicitaris han caigut, els murs de pagament han fragmentat l’accés a la informació i els mitjans depenen cada cop més de models de subscripció que només una part de la població pot costejar. Perplexity i altres agregadors estan accelerant aquest procés sense oferir solucions reals. Podrien compartir ingressos amb els mitjans, com alguns han proposat, o podrien dissenyar models de micropagaments que permetessin compensar els creadors de contingut. Però això no és el que fan. En lloc d’això, estan refinant la màquina d’agregació, perfeccionant la manera com reorganitzen la informació perquè l’usuari no hagi de sortir del seu entorn, assegurant-se que el valor es quedi dins de la plataforma i no flueixi cap als que realment han produït la notícia.
La història ens ha mostrat com s’acaba això. A The Net Delusion , Evgeny Morozov va advertir que la promesa d’un internet lliure i il·limitat es pot convertir en un parany si no s’estableixen mecanismes per sostenir el coneixement independent. Si deixem que aquestes plataformes dominin l’accés a la informació sense que hi hagi una retribució justa per els qui generen el contingut, acabarem en un escenari on el periodisme es veurà reduït a un insum per a màquines que reformulen i sintetitzen sense generar res de nou. Serà un món on la informació segueix fluint, però sense arrel, sense profunditat, sense memòria.
Podem acceptar aquest futur sense resistència o ens podem preguntar quines alternatives existeixen.
Jaron Lanier ha defensat la idea d’un internet on els creadors de contingut rebin compensació directa, en què cada contribució al coneixement digital tingui un valor real i no sigui simplement matèria primera gratuïta per a les plataformes. Potser la solució passi per ací, per un sistema en què la informació no només sigui accessible, sinó també sostenible. Si no trobem una manera d’equilibrar la relació entre agregadors i mitjans, cosa que avui sembla un avenç en la manera com ens informem podria convertir-se en un altre pas cap a un ecosistema on la veritat ja no importi, on la informació no sigui més que un residu optimitzat per maximitzar el temps de permanència en una aplicació.
Descobrir de Perplexity és una solució a la crisi de la informació digital, però també és el seu símptoma. Ens dóna accés a notícies sense soroll, sense distraccions, sense la pesadesa del clickbait. Però ho fa eliminant el camí cap a la font original, creant un entorn on la intel·ligència artificial decideix per nosaltres què és rellevant i què no. No és només una qüestió de trànsit web o dingressos publicitaris, és una qüestió de qui posseeix la informació i com decidim distribuir-ne el valor. Si seguim en aquesta direcció sense replantejar-nos el model, cosa que avui sembla una solució, acabarà sent part del problema.
